diumenge, 14 de gener de 2018

Ens cal saber dialogar

Aquestes dues persones, dialoguen?
o parlen cadaqual de les seves coses?
El diàleg és una eina molt útil i important, però no la fem servir gaire, i a vegades tampoc la sabem utilitzar correctament. Sovint confonem el diàleg amb un simple intercanvi de monòlegs, on cadascú hi diu la seva, amb un inútil enraonar per enraonar.

Però el diàleg no és un simple intercanvi de monòlegs. Per ser real, demana que, si rebem raons suficients, estiguem sincerament disposats a canviar el nostre propi punt de vista.  I també demana que sàpiguem escoltar, amb l'esperit obert de bat a bat.

El dimoni i l'ángel no s'èscolten

És un fet fàcilment comprobable que escoltar, el que se'n diu escoltar de veritat, ben poques vegades ho fem. Generalment tots parlem molt, però escoltem poc. El més freqüent és que només ens escoltem a nosaltres mateixos.

Aquí, els interlocutors volen dialogar
Ho assoliran?
Una bona base pel diàleg, és la comprensió mútua. Ens cal comprendre els altres, tot partint del convenciment de que ningú és perfecte. Fins i tot el nostre sol, l'astre de la llum, té petites taques de foscor. Nosaltres també en tenim, i en tenen les persones més dignes d'estima i les que respectem i admirem més. Només amb aquest convenciment, i recordant que en cada persona hi ha més coses dignes d'admiració que de menyspreu, els diàlegs poden ser útils.

Aquesta parella No dialoguen
es barallen
Ens cal mirar la part bona de les persones. Tots som companys de viatge i naveguem junts pel mar mogut i difícil d’aquest món. A vegades ens sacsegen unes onades que ens empenyen a topar els uns contra els altres, i ens fem petits desperfectes i ferides. Es bo pensar que aquestes topades no són culpa de ningú, i hem de saber passar-les per alt i disculpar-les generosament.

En Plató, ja tenia aquest
problema
Els admirats “Diàlegs” de Plató es basen en l’acceptació i el respecte mutu, reconeixent el dret, que tots tenim, de ser tal com volem ser, amb total llibertat. Un respecte que exigeix amabilitat en les maneres i delicadesa en el tracte. Recordem que les bones maneres són com els zeros de l'aritmètica: tot sols no representen res, però augmenten el valor dels altres números si se li posen al costat.

El respecte en el tracte és necessari per tenir uns diàlegs útils i agradables. Encara que lamentablement no sempre ho sabem fer així, i massa sovint confonem dialogar amb discutir.

De la discussió rarament en pot sortir res de bo. Es només del diàleg sincer que en surt concòrdia i amistat.

Amb aquesta actitud positiva, dialoguem sovint, que sempre serà profitós.


Miquel M.

dilluns, 8 de gener de 2018

Any nou, futur millor

Adéu   2017,
Bon viatge cap el 2018
En començar aquest nou any, tots tenim sempre molt bons propòsits, i segurament ens fem la pregunta de què hauríem de fer per millorar el nostre entorn social, quina podria ser la nostra missió. Tal vegada la resposta més encertada, és la de que les persones grans hem d’esforçar-nos per renovar l’optimisme general, un optimisme que amb  les inquietuds socials i polítiques d’aquest últims temps, es troba molt a faltar. No podem quedar-nos inactius, muts i en silenci.

Hem de fer sentir la nostra veu
Hem de fer sentir la nostra veu, i ens cal fer-la ressonar en un sentit positiu, sense cansar-nos-en mai. Hauríem de fer cas al que va proclamar un vell profeta de milers d’anys enrere, Isaias (Is,58,1): clama, ne cesses, proclama, sense parar. Nosaltres, com ell, no ens hauríem de cansar mai de proclamar la nostra certesa en un futur de pau i concòrdia, de infondre optimisme i serenitat, de tranquil·litzar els esperits inquiets.

Aquest ninot tan simpàtic
ens demana silenci
per posar harmonia
on hi hagi desavienç
a 
No podem ser, de cap manera, profetes de desgràcies, ni anunciadors de tempestes i mal temps. La nostra missió és la de posar harmonia on hi hagi desavinença, de imposar silenci on hi hagi soroll, i de infondre pau i tranquil·litat on hi hagi mar tempestuosa.

Potser a vegades se’ns pot fer difícil donar senyals d’optimisme, quan el nostre fonament econòmic, que són les pensions, està sofrint, des de fa anys, una erosió constant, i cada vegada es fa més i més petit. No hi ha dubte de que ens resulta molt complicat augurar temps millors quan notem que, de dia en dia, es va afeblint, de forma evident, el nostre poder adquisitiu. Però es precisament en les circumstàncies adverses quan ens cal demostrar amb més fermesa el nostre tremp, i també quan podem encomanar millor la valentia al altres.

Avui, fins hi tot, els Mags corren
No hi ha dubte de que les persones grans tenim una gran missió i l’hem de complir bé, infonent a tothom grans dosis de il·lusió, com han sabut fer els Reis màgics d’Orient que ens acaben de visitar. Podria ser que els anys haguessin esvaït una mica la nostra fe en aquests reials personatges, però hi hem de creure sempre, sense deixar de confiar en les nostres pròpies forces, sabent també que si busquem una mà amiga que ens ajudi, sempre la podrem trobar al final del nostre braç. 

Acaben de passar uns Reis màgics, que ens han parlant de pau, d’amor i de germanor.

No deixem que ni la il·lusió que ens han portat,
ni l’esperança en un futur millor per tots,
se’ns esvaeixin mai.  


Miquel Mª   

diumenge, 31 de desembre de 2017

El Poder

Lluís XIV, el rei Sol

Si llegim la història universal, trobarem molts casos de Poder absolut com el del Rei Sol, i d’altres que no són tan solars. Sigui com sigui, el Poder quan s’obté és una arma perillosa, inclús quan s’ha obtingut per via democràtica; sinó, per què es donaria alternança als partits polítics? No tenim que oblidar, que els partits polítics que obtenen la majoria absoluta s’inclinen pel monòleg, i el monòleg es la demència, i la demència a la democràcia és la distorsió completa de la realitat.

Plutarc, el de les frases punyents
Doncs bé, a la democràcia hi ha decisions que no són del governant sinó del poble. Respecte a aquesta qüestió recordo aquell personatge d’en Plutarc que va assistir a una assemblea popular i va dir: Veig que aquí parlen els savis i decideixen els imbècils”.

En democràcia el partit majoritari sap que mentre dura el seu mandat te vots suficients per aprovar quasi tot el que vol. Es a dir, el poder, encara que sigui democràtic tendeix a ser absolut.

Montesquieu
Què diria si
ressuctés?
La realitat ha de ser que els polítics que representen al poble han mantenir varis deures i obligacions: a).- Tenir una formació professional per ser polític. b).- Ser honrat. c).- Defensar als ciutadans que l’han elegit. I sobretot tenir unes bones condicions per intervenir en el joc polític, dialogant fins arribar a resoldre problemes polítics sense necessitat de imposar mitjans de força, que puguin anar en contra de la democràcia i els drets humans. d).- El grup majoritari ha de mantenir com a sagrat, una clara divisió dels tres poders, com deia Montesquieu, ja que de lo contrari, el poder que li ha donat el poble de forma democràtica esdevindria en absolut, i aleshores, el grup que governés deixaria de ser democràtic i és convertiria en tirà.

El problema no està en qui té raó
sinó en qui mana i com mana 
Actualment, el problema no està en qui té la raó, el problema està en qui mana. El que mana, sigui de la tendència que sigui, pot dir “llibertat de expressió”i significar “control de televisió pel govern”, poso per cas. I així successivament. El poder pot fer embogir les paraules. Es la vida. Hi ha que acceptar-lo al temps que intentem corregir-lo, i aquesta ha de ser voluntat i participació de tots.

La veritat és, que jo, durant la meva llarga vida, he viscut moltes coses, promeses polítiques, guerres, assassinats de gent innocent, polítics perversos, quaranta anys de dictadura, crec en l’altre mon, però...


creure en aquest és d’il·lusos.

De totes maneres. BON ANY NOU!

Josep Maria V



diumenge, 24 de desembre de 2017

Qué es la Navidad

Imagen clásica del Nacimiento
Es una de las festividades más importantes que tiene la humanidad y tiene un término, de origen latino que significa nacimiento.

Hoy en día se convierte en una fecha materialista ya que los días anteriores acarrean un trabajo extra para comprar los regalos que nos hacemos los unos a los otros, obligándote a ajustar el presupuesto en los días siguientes.

Regalos, SÍ, pero menos
La crisis ha hecho que recortemos gastos pero no ilusiones, haciendo todos nosotros un gran esfuerzo para no tener que prescindir de ningún elemento del festejo. La celebración comenzó como una tradición religiosa, no solo para los católicos sinó también para los ortodoxos, protestantes, anglicanos, rumanos, etc.

El mejor regalo de Navidad
La Navidad es alegría, es paz, es encuentro… es dar. Las personas de todo el mundo, sean religiosas o no, festejan cada 25 de Diciembre quitándole el sentido religioso del Nacimiento de Jesús de Nazaret, agregándole un fuerte componente material y comercial con la figura de Papá Noel y los Reyes Magos con sus regalos para los niños.

Navidad en Rio de Janeiro
con el monte Corcobado
en el fondo
Cada país tiene sus tradiciones particulares a la hora de celebrar su Navidad, por ejemplo: en Río de Janeiro la gente se lanza al agua cuando suenan las 12; en París iluminan a Torre Eiffel con cientos de luces de colores y fuegos artificiales en los Campos Elíseos; en Londres decoran sus casas con muérdago y regalos, etc. etc. En nuestro país con Belenes y Cabalgatas, tanto los papás como los niños y los abuelos lo pasan genial y la representación suele ser espectacular, ya que se recibe a los Reyes con un gran desfile por la ciudades y pueblos con un gran séquitos de pajes, danzantes, carteros reales etc.

Gaspar, el rey Negro
muy estimado por los niños
En Barcelona llegan por mar, como todos sabeis y los niños los esperan con gran ilusión deseando que sus Majestades no se olviden de pasar por sus casas para dejar el regalo que les han pedido. La Cabalgata de Barcelona es única, ya que tiene unas características y unos personajes muy especiales. Fue en el siglo VII cuando los Reyes empezaron a ser tres: Melchor, Gaspar y Baltasar y , según se dice, con una procedencia definida ( Europa, Asia y África).

¿Qué es La Navidad?
Algo maravilloso, algo de lo que hay tanto por decir y opinar que sería inacabable.

                              Feliz Navidad y próspero Año Nuevo a todos

 Mary Luz

diumenge, 17 de desembre de 2017

Noticia inquietant

Segons aquesta imatge
diu que el deute és de
182 bil·lions en lloc de 163
En aquestes xifres tant altes
no ve ja d'un  bil·lió més o meyns
De tant en tant la premsa publica algunes notícies inquietants, informacions que malgrat ja estar força acostumat a les sorpreses, encara continuen sobresaltant i resulten molt poc comprensibles. Una d’elles és la informació, llegida a La Vanguardia, de que el deute mundial s’havia disparat a l’alça, i que actualment els estats, les empreses i les famílies, entre les que m’hi sento inclòs, deviem en total la ingent quantitat de 163 bil·lions de dólars, és a dir, una xifra astronòmica composta de quinze xifres.

Amb els nostres deutes ja en tenim  prou
Aquesta impactant informació ha trasbalsat la meva modesta vida de pensionista, acostumat a manejar, com fa la immensa majoria, unes quantitats de diners immensament més reduides, les imprescindibles per pagar el lloguer, l’aigua, el gas i la llum, i per anar a la plaça sense fer massa disbauixes, perquè tothom sap que les pensions, augmentades enguany amb un esquàlid 0’25%, continuen quedant molt per sota del seu nivell satisfactori.     
Aquest senyor, que no saben qui és
però que es diu MERCATS
És qui ens ha deixat els diners

Doncs ara resulta que, malgrat la nostra vida austera, devem un gavadal de bil·lions. Però, a qui devem aquesta quantitat exorbitant de diners? Se suposa que, si hi ha uns deutors, que som nosaltres, també hi deu haver uns acreedors, almenys això és el que passa en les operacions comercials. Tots sabem que quan alguna persona deu alguna cosa és perquè n’hi ha una altra que la reclama com a seva.

Hi tant que el de la dreta
ens els reclamarà
!
Potser en l’esfera del comerç mundial les coses no funcionen igual. I aquí és on sorgeix la ingènua pregunta de qui poden ser els acreedors d’aquests 163 bil·lions de dólars del nostre deute global, i si pot arribar algun dia en que ens siguin reclamats.

Reconec la meva total ignorància en la nebulosa esfera dels grans negocis, ja siguin transparents o opacs. Confesso el meu desconeixement del comerç internacional i la meva incultura sobre les enormes quantitats de diners que mouen els estats i les grans empreses de projecció mundial. Però tinc el convenciment de que finalment els deutes s’acaben pagant.

Axí acabaran el nostres
descendents

I si ara resulta que tots estem enormement endeutats, em queda el dubte de saber com, quan i a qui caldrà pagar-ho. Jo ben segur que no ho faré. Però la notícia és inquietant, perquè em doldria molt que els meus néts, besnets i requetebesnets, que no tenen res a veure amb aquest astronòmic deute mundial, es trobessin algun dia obligats a pagar-lo.

I amb unes pensions que tenen la caixa buida, el futur és molt dubtós.




 Tant de bo que algú ens en pogués donar una informació més optimista.


Miquel Maria

            

diumenge, 10 de desembre de 2017

El pessebre de la `plaça Sant Jaume i la Fira de Santa Llúcia

Vista general
del pessebre de la plaça de Sant Jaume
del 2017
Com es veu
és molt original
En aquest dies és obligat passejar per la Plaça de Sant Jaume i la Catedral  on hi trobem el pessebre que cada any hi munta el nostre Ajuntament´, i la clàssica fira de Santa Llúcia.

El pessebre d'aquest any és obra del arquitecte Jordi Darder que ha fet una obra molt original, digne d’en Picasso o Dalí, però sobre tot ha resolt el problema que tenien els anteriors que era la seva visualitat. Es tenia que fer cua per poder-lo veure. Mira que en fa d’anys que fem pessebres, i fins ara ningú hi havia pensat!. I ens ha fet un pessebre aeri que permet que es vegi des de qualsevol punt de la plaça. Un deu per aquesta idea... però

La Mare de Déu i el bou
Ha posat 25 figures, totes elles conegudes com la Mare de Déu, Sant Josep, el bou i la mula i alguna que no ho és tan com un gat, i molt discretament hi ha un “caganer”. Però no hi he vist el nen Jesús. Quan ho vaig comentar amb el meu fill, m’ha respòs molt serio. “Papà, recorda que a casa el nen el posàvem el dia de Nadal. Espera fins aquest dia i veurem si hi posa un pal més amb la seva figura i fa com feiem a casa”.

Voleu dir que és un Nen Jesús?
es necessita molt bona
voluntat per veure-ho

Després de parlar amb el meu fill, ho vaig comentar amb una filla, i aquesta em va dir: “Papa, si que hi ha el nen Jesús. El que passa és que segons “des d'on ho mires” costa una mica de veure. Torni a anar i segur que el veuràs. Busca entre Sant Josep i la Mare Déu, i el nen està on ha d’estar”. I jo, obedient, hi he tornat. Ho he preguntat a un “mosso” que corria per allà i em va dir que per veure-ho be m’havia de situar des de la part del Ajuntament a la diagonal que fa el primer pal i efectivament he vist una  figura una mica estranya que es veu entre Sant Josep i la Mare de Déu i que no s’identifica amb un nen ni amb res que si li assembli, i de sobte vaig exclamar: Ostres!. És clar que l’arquitecte no havia previst que si no estàs en aquesta línia diagonal, l’imatge sembla que es mogui i la veus sobra la Mare de Déu o sobre una altre figura   


El "caganer" del pessebre
Si en voleu veure un de més tradicional, aneu al museu Frederic Marés, que està allà mateix. L’ha fet l'Associació de Pessebristes de Barcelona.

A la fira hi han casetes amb les “coves” de suro, la molsa, el paper dels cels i el de plata per fer els rius i tota mena de figuretes, com sempre. Però l’oferta de “caganers” era molt minsa respecta a anys anterior, que hi trobaves tots els personatges importants defecant i el que no hi era, és que no era important. Serà pel 155? Qui sap!. Dons NO. Avui n’he vist una que hi tenia els personatges d’aquest any, però no hi eren tots. En faltaven

No diré quins hi faltaven, no fos cas que oficialment
 ja els "haguessin acabat,"
i em tornes a equivocar!.

Joan
Nota: Adjunto dos links a dos vídeos escollits entre els molts que corren per la xarxa. Us recomano que mireu el primer que surt a cada link. La resta, que cada dia varia, i normalment NO tenen relaciió amb el tema

diumenge, 3 de desembre de 2017

La passió pels diners, els plaers i el poder

Mònica Terribes
des de Catalunya Ràdio
El dijous dia 30 de Novembre, vaig sentir per Catalunya radio que la Mònica Terribes reunia a tots els joves novells que aquest any figuren a les llistes de les eleccions de tots els partits, i donaven explicacions del que pensaven sobre la política. No vaig poder sentir tot el programa, però la part  que vaig escoltar, ningú va pronunciar paraula ni argument sobre si els problemes polítics els resoldrien amb diàleg fins a trobar una solució, tampoc vaig sentir cap comentari sobre la corrupció, ni molt menys sobre l’augment de la pobresa, les pensions dels jubilats i els sous dels polítics i les seves pensions, prebendes, etc .. etc

En aquests clubs
 hi ha algun poltic fora del càrrec
que ara ocupen  cadira en
les empreses de l'IBEX
Actualment els adults controlen tots els ressorts de la política, la corrupció desborda tots els límits, i els polítics sols miren per ells, esperant jubilar-se amb una bona pensió i a més, sempre n’hi ha algun d’ells que forma part d’un consell d’administració d’una empresa de l’IBEX,  i per això no controlen el que cobren els seus alts directius, que segons diuen, la seva remuneració és 110 vegades mes de la d’un empleat.

Si els joves només busquen diners,
el seu futur serà invisible

Al meu entendre, si els joves es deixen portar pels actuals adults no viuran una veritable sentit de la vida, si la joventut dedica el seu temps a buscar els diners, el poder i en conseqüència el seu plaer immediat, no canviarà   la societat i el seu futur, tal com va, es invisible.

Es compleix aquest compromis
i altres
per part de l'Esta
t?
Evidentment, NO
En quan a nosaltres els ancians i persones grans, d’una forma, aparentment molt agradable i convincent els adults ens han “jubilat”, jo diria tret, de la política.  No hi ha ni un parlamentari que sigui major de 60 anys. Per tant no tenim ningú que defensi els nostres interessos, i, com es evident, em remeto al que ens han fet amb les pensions i amb el fons que teníem, quasi setante mil milions d’euros, limitant-nos  a cobrar el 0’25 % d’augment anual per compensar (?) el nivell de vida. Un altre ajut que teníem, la Llei de la Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència, també ha estat laminada: l’Estat a deixat de subvencionar el 50% a que es va comprometre pagar. L’Estat no compleix la llei, i no li passa res ni li apliquen cap article 155.


Vells, grans i joves hem d'anar units

Els vells ja estem cansats de pagar la nostra falta de valoració, i els joves han de considerar que si segueixen el camí actual dels adults, es trobaran que una part important de la societat no tindrà res: només condicions de pobresa de les quals ningú no podrà garantir que se’n poden escapar.

Hem de unir-nos, els joves i els vells, fer un partit polític que ens defensi o manifestar-nos per evitar aquesta crisi de la societat, que esta sucumbint

i destruint les últimes restes de la tradició.


Josep Maria V.